Sona el telèfon i no l'agafo,
torna a sonar....
Un missatge, el llegeixo.
Truco jo amb l'ai al cor.
El món es para,
per un instant sento el pes del temps assobre meu,
puc sentir el degoteig de totes les mil·lèsimes de segon passar,
pausades, amb el seu rum rum imparable.
Un instant, només per un sol instant...
I de cop el món accelera,
sento com si estigués dins l'ull d'un huracà.
Tot al meu voltant dóna voltes,
però jo no ho noto,
estic alienada del món que em rodeja.
Vago per carrers,
camino sense veure.
Soc com una ploma
que flota inert dins del buit.
Les llàgrimes rodolen per les meves galtes,
i aquesta opresió dins meu,
fruit del buit,
de la incertessa,
del desconsol.
Arribo a la porta i no m'atreveixo a trucar,
em fa por pujar i trobar-me cara a cara amb tu.
Avui és el primer dia que la teva freda ma,
s'ha posat sobre la meva espatlla.
Pujo volant els 4 pisos d'escales sense ascensor,
que sempre se m'havien fet eterns i feixucs
i avui he pujat sense ni tan sols ser conscient.
No m'atreveixo a entrar a l'habitació, no soc prou forta.
Converses al meu voltant,
a les que no faig cas,
fent veure que soc part d'elles.
Només tinc ganes de fugir,
tinc la sensació d'anar en un bot a la deriva,
per un riu on alternen ràpids i recessos.
Danço entre l'agonia i la desesperació,
sento com es mengen les meves entranyes
sense deixar lloc a cap sentiment més.
S'instal·len en cada un dels racons,
prenen possessió del control
i no oposo resistència,
em deixo caure en el buit.
