Punt i final.

La corda de la que tot penjava ha cedit.
Era d'esperar.
Feia massa temps que la última de les fibres que ho sostenia aguantava,
i al final, la seva ànima s'ha trencat.

Esperava sentir un cruixit,
una lleu remor, una esquinçada,
però de cop només s'ha sentit el silenci, el buit.

I ara sento com si la corda m'hagués estat aguantant a mi tot aquest temps,
i de cop em precipités en caiguda lliure.
Sense direcció, sense pausa, sense temps a reaccionar.

Com sempre, els tòpics encaixen perfectament en aquestes situacions,
com dos peces de Lego que s'uneixen per crear una gran estructura.
Una unió que tu i jo mai vem tenir,
una estructura que tu i jo mai vam saber crear.

O potser les vem tenir,
però fa tant de temps que no ho recordo,
o em sembla tant inversemblant que no ho vull recordar.