Los amigos son la família que se escoge

Arribo a casa en un estat bastant alcoholitzat, són les 3:45 del matí i ni hem sortit de festa.
Ni tant sols ha sigut la meva festa de comita, encara falta una setmana. Dues per marxar. Però la pena m'ha invadit.
Des de fa uns dies que mentalment em vaig despedint de Vilassar.
Passejo pels carrers mirant tots els detalls, totes les cases que tant admiro, les platges, tots els racons mil vegades recorreguts però que la memòria encara no ha conservat.
Però encara no havia acceptat, fins ara, que m'havia de despedir de vosaltres també.
Interiorment m'enganyava, em deia que seria com el comiat de l'erasmus. Però ara m'adono que ni de bon tros és el mateix. No marxo amb un bitllet de tornada. No marxo per un temps determinat.
Marxo amb una intenció diferent. I aquesta intenció és meditada des d'un principi, interiorment molt acceptada. Acceptada en certa manera...
He acceptat que és el que em toca fer, que serà beneficiós per mi, que no hi ha cap altra sortida.
L'he acceptat singularment, només pensant en mi.
Però no l'he acceptat pensant en vosaltres.
No he meditat el que signifiqueu per mi i el que suposarà per mi marxar...
És una barreja de sentiments difícils d'explicar.
No  hi ha paraules per explicar els meus sentiments.
No és tristesa, perquè també marxo amb alegria. Alegria de retrobar antics amics, de començar una nova vida, de tenir un futur, de ser valorada com a persona, com a treballadora...
No és alegria, perquè deixo una part molt gran de mi aquí, moltes estones amb vosaltres. Ja no compten els moments importants...són els petits moments que moltes vegades no valorem el que li donen alegria a la meva vida.
Trobar a faltar...enyorar...paraules que no demostren el que signifiqueu per mi.
Enyoraré el riure de la Natàlia, els sopars "mano a mano" de vi blanc amb la Diana a casa meva,  el Dani sent una noia més del grup en els nostres sopars de noies, les atrapades del Guille i el seu "eh tio nen m'estic atrapant", els comentaris amagats de l'Ari, les nostres caminades per la muntanya, les tardes al Favela banyades amb vi blanc, les nostres tonteries,  les "batallitas d'abuelo cebolleta" que expliquem cada dos per tres, la Patri i els seus comentaris profunds, les vostres cares cada cop que explico un acudit nauseabund que a mi em sembla genial...
Seria massa fàcil dir-vos que us estimo i que us trobaré a faltar a Dinamarca...però és la única manera que m'han ensenyat per expresar això que sento.
Estava buscant la típica frase profunda d'amistat per acabar el meu escrit, n'he trobat una que comença: "El amigo leal se ríe de tus chistes aunque no sean tan buenos, ...."
Ni tant sols feu això!!! ;) I tenint en compte que els meus acudits són absolutament extraordinaris...
A Dinamarca teniu una casa, teniu part de la vostra família!