Una illa de tranquilitat

L'últim dels dinars familiars acaba,
una sensació d'alleujament s'apodera de mi.
Han sigut uns Nadals agobiants,
bullien en mi les ganes de soledat i de pensar,
i m'he vist envoltada de gent a totes hores,
rialles, crits, converses, cançons...
mai m'havia sentit tant ermitanya!

Poso rumb cap a Barcelona
sense ni tant sols recordar que és el primer dia de rebaixes.
Entre rius de gent,
llengües d'humans que m'envolten sorollosos
busco el meu destí.

La meva petita illa de tranquilitat,
una bombolla de somnis i il·lusions
que mai rebenta quan la toques.
Quina dolça sensació!

Travesso les portes amb pressa i avidesa,
i puc sentir el silenci i la pau,
els puc tocar, els puc fruïr.

Em perdo per hores entre prestatgeries i llibres,
mil i una històries que evoquen països distants.

Toco cada un dels llibres,
esperant que totes i cada una de les històries,
de les sensacions, de les experiències viscudes per tercers
penetrin per la meva fina pell
i a través dels dits arribin a cada un dels meus amagats racons.

Em trobo carregada de numerosos volums
i em veig forçada a desestimar-ne alguns...
"el proper dia vindràs amb mi"
em prometo, més que no pas els prometo.

Pago enganyant-me que el meu acte
és menys consumista que els milers d'actes idèntics que estan tenint lloc en aquell mateix instant.

Abans de creuar la porta em paro davant La Paret.
Plena de paperets, de projectes, de somnis, d'il·lusions...
me'ls llegeixo tots, de principi a final!
Algun dia en penjaré el meu?
Potser no, qui sap si decidiré viure'l egoïstament,
sense compartir-lo amb ningú,
guardar-me'l tot per mi...